Cites 3: La fugacitat d'una tenebra.

La nit es clou sobre les testes agitades dels insomnes, a qui va dedicada aquesta secció que ja comença a ser un hàbit. Enlloc de dormir escric, espero que ells llegeixin. Però a aquestes hores estic massa cansat per inventar, de manera que em refugio una vegada més en les cites. Hi ha qui pensa que la fantasia és un lloc on sempre plou, jo més aviat la veig com el país de les ombres i els vels. No és precisament la part amagada la més eròtica? No és el mateix erotisme l'art de cobrir amb gràcia una part perquè la resta cobri l'infinit interès d'una promesa? De la promesa que la nostra fantasia ens fa i que ens assegura que el que hi ha dessota serà fantàstic? D'això tracta la fantasia efectivament, d'amagar.

Bé, els versos que citaré avui ens son llunyans en l'espai i en el temps, i son els següents:

Brancam,

reuniu-lo i nueu-lo;

una cabanya,

deslligueu-lo;

la plana de nou.

Aquest fragment d'una vella cançó japonesa que apareix a l'assaig "Elogi de l'ombra" del japonès Junichiro Tanizaki, tot un clàssic de les lletres japoneses que ens mostra als occidentals fins a quin punt, i precisament en les nostres vides quotidianes vivim en un mon de llum que, potser no sols com a consideració estètica, ha donat l'esquena a tota ombra, a tota foscor. Un petit fragment il·lustratiu diu el següent (com que no tinc la versió catalana a ma, tradueixo repenjant-me en la castellana i la francesa):

... els occidentals, sempre a la posta del progrés, s'agiten sense cessar perseguint una condició millor a l'actual. Busquen sempre més claredat i s'ho han arranjat per passar de l'espelma a la làmpada de petroli, del petroli a la llum de gas, del gas a la llum elèctrica, fins a acabar amb el més nimi, amb l'últim refugi de l'ombra.

Amb exemples extrets de la distribució de la casa japonesa, de la gastronomía o el mobiliari, en Tanizaki va desgranant alguns dels secrets d'una bellesa oposada a la nostra. Una bellesa de l'ombra que procedeix per superposicions de capes de foscor les unes sobre les altres i que tremola amb la flama d'una espelma solitària en mig d'una enorme habitació plena de tenebres. Al cor d'aquest assaig, que també està poblat de curiositats sorprenents, com per exemple la vella tradició femenina d'ennegrir-se les dents, una pregunta ressona tot al llarg del text. Amagada darrere de cada frase la mateixa pregunta s'insinua. I finalment apareix. Un deixo amb ella. És, potser ho havíeu endevinat, aquesta:

Vostè ha vist alguna vegada, lector, el color de les tenebres a la llum d'una flama?

Qüestió de llengua: Estar a la posta seria, en castellà, estar al acecho. Podeu consultar el gran diccionari de la llengua catalana que hi ha a Internet si no us ho acabeu de creure.