El capità Tarrés ha decidit migrar a un altre servidor de Blogs. Allà hi trobaran aquest missatge desesperat sobre el Nadal que els escriu de matinada. Només han de pitjar AQUI .

Sincerament, la tripulació. 

Senyors, senyores i senyoretes;

sé que ja fa molt que no escric res de res, fa un parell de dies vaig intentar publicar uns quants vídeos però la tecnologia se'm va girar en contra i no va ser possible. Avui però els escric amb una bona notícia. He estat tot el dia força enfeinat i a la fi puc anunciar-los que he canviat la meva consciència informàtica. Sí, el Windows ha quedat endarrere per deixar pas al senyor Ubuntú (una distribució de Linux amb escriptori gràfic GNOME), que té un nom força primitiu però és bastant modern.

Malgrat el que pugui semblar això del Linux no ha estat tan terrible i no m'ha resultat gens difícil de fer, a més t'envien els CD's a casa gratuïtament i el pots provar abans. Bé, no és tracta de fer proselitisme, era sols que tenia ganes de compartir amb vostès, amables lectors de les meves cabòries, aquesta notícia de vital importància per a la meva relació amb la informàtica.

PS. Fins i tot els menús d'instal·lació son en català.

Aquest cap de setmana he tingut l'ocasió de fugir de París cap a un dels paratges normands que va fascinar Monet: Pourville . Vam arrivar el divendres a la nit i ahir vaig passejar exactament pel paratge del quadre “Promenade sur la falaise à Pourville” de Claude Monet. Estem a una casa damunt un turó que té una terrassa a la mar. De lluny puc veure la gent endiumenjada fent una volta pel passeig marítim. Són com pinzellades d'ocre, negre, gris, vermell, groc esquivant les pedres que hi va deixar la darrera tempesta. Sota un sol d'hivern, un sol humit de desembre, els núvols estrien el cel amb petites traces de blanc, gairebé amb fils de calcària que sorgeixen dels espadats.

Omnipresent, al fons, el silenci de les onades, el xiuxiueig dels còdols que s'enduu al fons. Feia massa temps que no veia el mar, però ahir, mentre el sol marcava els darrers compassos de la seva particular nana vaig pintar amb les pedres de guix despreses dels precipicis sobre les roques de la platja perquè aquesta immensitat pogués emportar-se també algunes línies de mi. Temo que quan retorni a París em sentiré tancat en una presó de teulades de zenc, però no cal avançar els esdeveniments. Prefereixo escoltar les ones, altra vegada les ones, encara les ones, sempre les ons que van i venen de fons amb la seva eloqüència silent.

El silenci mai és l'absència de so, més aviat és el so de l'infinit, la sospita que jau entre l'escuma quan el mar llepa la terra, aquella que es pot escoltar dins el lleu brogit de les bombolles com un secret universal. És inútil provar de captar-lo, molt més encara en paraules. Fins i tot per a Monet fou impossible abassegar-ne la sensació i ens ha de servir d'exemple. L'únic que podem fer és parar l'orella a la llengua sense sentit de les onades, a la seva cadència inabarcable.

Monet ho va intentar, a la seva promenade dans la falaise hom quasi escolta la mar, però sobretot el vent que remou l'herba i els vestits de les dames. Hi ha una certa tensió en les figures humanes, com si el quadre provés d'expulsar-les, o potser és el vent que ho intenta, però malgrat tot elles són allà. La dama del paraigües sembla mirar a l'altra, com si fos més gran i amb la edat hagués trobat una curiositat més gran per a les persones que per a l'infinit. Però intueixo que no sols és una curiositat per l'altre dama, sinó per la seva mirada, fixe en l'horitzó, com si d'alguna manera sabés que el sublim del paisatge no s'hi allotja sinó que es troba en la mirada fascinada que la jove dirigeix a la línia impossible (de l'horitzó).

Provant de situar-me al lloc de la dama del paraigües m'adono que hi ha certes traces, una certa empremta posada a la seva mirada en ser depassada per la immensitat. El talent de Monet, com el de tot gran pintor, no resideix als seus pinzells sinó a la seva mirada. D'alguna manera els seus quadres son les impressions del mon en ell, aquesta passejada n'és una, i hi ha alguna cosa al mateix temps sublim i imprecisa en ella. Hi ha alguna cosa d'imperfecte en al paisatge, com si les pinzellades manquessin una dècima de mil·límetre al seu lloc, com si hagués estat incapaç de plasmar la seva pròpia mirada al quadre per molt poc. Hom pot veure en aquesta infinitesimal desviació del traç, alguna cosa de l'ordre de la cara de la jove dama, aquesta traça de depassament que marca els ulls de qui no acaba de veure tot el que veu, com si per aquestes ínfimes escletxes que hi ha entre la mirada i la pintura hi poguéssim escoltar aquesta ceguera, aquesta incapacitat, aquesta incompetència minúscula i gloriosa per a pintar l'infinit que fa que el quadre, al seu temps, també ens depassi.

No sóc capaç de sentir aquestes micro-obertures en els nenúfars. Si hi penso més d'un minut és fàcil adonar-se del motiu. No crec que sigui a causa d'una major o menor experiència en la pintura, sinó de la qualitat d'aquesta en la observació. Per a mi hi influeix de manera determinant el fet que els nenúfars siguin del seu jardí. Em sembla obvi que és força més propens al depassament una passejada entre penya-segats que l'espai tancat i privat d'un jardí d'aigua estancada, no perquè en a primera experiència la immensitat sigui més evident doncs un nenúfar pot ser immens al seu temps, sinó per la costum de la mirada, posant-se sobre els objectes coneguda amb peresa i menys interès.

Com en l'amor, al principi el fet de sentir com a pròpia més d'una vida ens depassa, i veure la cara d'una enamorada, plena de fascinació, sempre m'enamora. Ara bé, veure la cara d'un matrimoni és una altra cosa; el seu compromís, tan efectiu i tan perfecte, m'avorreix encara que tingui colors llampants i un somriure a la boca, encara que sigui feliç no captiva la meva atenció més que uns segons i, en cap cas, em sento depassat d'empatia envers l'escèna.

Els interiors, els espais privats hom els sent amb l'hàbit com a punts de la pròpia consciència i els té apamats. No és una crítica a la producció en sèrie de Monet, que sens dubte necessitava per apoder pagar al jardiner, però penso que el sublim sols té opcions per a produir-se en una obertura de la mirada a l'afora. El quadre sobre el bulevard dels caputxins en seria un exemple, doncs tot i ser urbà no és un espai privat sinó que està a la mercè del flux de transeünts, atzarós, desconegut. Potser encara tinc alguna opció d'escapar a la solitud de la presó de teulades de zenc si la meva mirada i les meves orelles són prou obertes. Demà al matí tornarem a París. Mentrestant cal encara, encara i encara escoltar el silenci de les onades.

Escrit a Pourville el 10 de desembre.

Modificat i ampliat l'11, després de l'arribada.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Notes de llengua:

Promenade sur la falaise, vol dir Passeig sobre els espadats, o sobre els penya-segats (com preferiu).

És coneguda la passió humana per a descobrir usos alternatius dels objectes, és a dir, usos per als quals els seus dissenyadors, constructors o elaboradors no haurien somiat mai que podien servir, obcecats en la utilitat que ells havien decretat que tindrien. Podem trobar-ne molts exemples, des de la típica gamberrada d'utilitzar els desodorants coma llença-flames a l'ús de pilotes de ping-pong per a ús musical (com a percussió), de ganivets com a malabars i forces altres exemples.

D'altra banda, i és que per a abordar el tema que em proposo cal que presenti una altra faceta d'aquest joc continuu amb el seu entorn que duu a terme el ser humà, l'emoció que duien els vells jocs de química era incomparable. Avui en dia, més enllà dels programes d'humor no existeix, ja que denuncia rere denuncia, llei darrera llei, l'explosió fortuïta o ingestió malaurada de les mescles infantils ha anat esdevenint impossible, i els Cheminovas d'avui en dia porten productes que de tant innocus ja no reaccionen entre ells, i, és clar, perden la gracia originaria del joc.

Em toca ara presentar una tercera faceta del problema, doncs es tracta d'un fenomen que es troba en la conjunció d'aquestes tres casuístiques humanes. En tercer lloc i en certa connexió amb els conceptes que els no-químics tenim de la química, hi ha els rumors a vegades fundats i d'altres no tant sobre productes i marques àmpliament conegudes, com per exemple els efectes que té la coca-cola sobre l'estomac.

Bé doncs, en la confluència entre aquests tres factors es troba el fenomen “Diet Coke – Mentos”, fundat en la reacció química que succeeix la barreja d'aquestes dues substàncies. Cal dir que és un fenomen en voga i que suscita múltiples manifestacions. Com a exemple de la seva magnitud basti mencionar que li concerneixen més de 24.000 entrades a YouTube (introduir “coke mentos” al buscador). Una mostra de l'efecte seria la següent:

Però com en tota invenció del gènere humà, el que és veritablement fascinant és el camí que recorre el fenomen, que el transforma a traves de múltiples passos intermedis (tres variants 1 , 2 , 3, amb músiqueta ), fins a les seves expressions artístiques. Doncs si l'atzar de la química va voler que entre els Mentos i la Coca-cola light hi hagués aquesta efervescència, aquesta mena d'ejaculació, son les palles mentals de la gent avorrida les que fan que germini la creació i neixi una obra d'art com aquesta mena de fonts de Montjuïc que poden veure en el vídeo d'aquí abaix.

La segona part del vídeo és aquest efecte dominó que no arriba, ni de bon troç a la sincronització del primer.

Si no us ho creieu, doncs ja sabeu, a provar-ho.

Fa dies que vull escriure alguna cosa però no se m'acut res, probablement a causa de la pluja que cau a de l'altre costat de la finestra monòtonament. He decidit doncs, simplement, enllaçar-vos a l'espai d'un grup de música amic F.P. Són de la plana, i toquen Folk ausetà, sí senyors, que les guitarres elèctriques descarreguin ràfegues de fúria enlloc de prodigar-se en ritmes boirosos no els ha de sorprendre. La declaració d'intencions del grup ho explica perfectament; es tracta de a descendència de les cançons grotesques que els pagesos cantaven antany per despotricar de l'alcalde, el cura, i la seva amant.

Com diuen en la versió anglesa de la seva declaració, adaptada a un públic més internacional, “punk is for the fashion people from the citys, we are angry farmers(pigboys, not cowboys)”. A més podeu escoltar 4 cançons del grup. Bona tarda de dissabte, de diumenge, o del que sigui.

Era una execució anunciada, però l'enorme cruesa d'un espectacle tan dantesc com prendre-li la joguina a un nen sempre impressiona. A les 7'45 del matí del 20 de novembre un centenar de Mossos d'Esquadra va començar repentinament i sense previ avis el desallotjament del CSO La Makabra (C/Tanger amb C/ Avila). Segurament fou l'atzar però la data escollida per la policia autonòmica i la guàrdia urbana, que actuaren coordinadament, és força significativa en quan a l'acció mateixa. Sí senyors, sí; 20N.

L'efectiu policial, que igualava en nombre als okupes a desallotjar, va ser en va, doncs el desallotjament es va efectuar en pau i les pistoles, els cascs, les porres i les provocacions no van arribar enlloc. Fou un circ trist, una funcií vil i mal preparada que no va arribar a començar. Com que ja s'ha donat molta informació no em dedicaré a repetir-la. Us enllaço a Indymedia i al Blogg obert per la mateixa gent de la Makabra .

Allà dins, un dia, vaig veure una dona desplomar-se per una cinta que penjava del sostre, just per parar a uns pocs metres de terra, com per un miracle, però no era una devota sinó una acròbata. Vaig riure amb diferents dels cabarets pre-desallotjament que durant mesos s'hi van fer, pensant que cada dia podia ser el darrer. Després vaig venir a París, i ara descobreix-ho que efectivament vivim en un mon tan patètic com em temia, un mon on les autoritats pensen que el circ no és necessari (o més ben dit que l'únic circ que val la pena és el que ells ens monten cada dia), que el riure no és necessari, que patinar no és necessari, que fer amics no és necessari si no tenen una pila de milions; breu: que la cultura i la societat no tenen cap raó de ser si no és com a mercat o com a presó.

Vivim en un mon on els pares (doncs els governs i les policies pretenen fer-nos de pares) els prenen les joguines als nens i els deixen plorar sense consol. Però aquest senyors han de saber que ja som grans i que no pensem cedir, i si calgues els barrinaríem les orelles amb el més insistent i insuportable dels plors, però per ventura coneixem l'infinit valor que té el riure i el menyspreu. El menyspreu de riure i estar alegre quan algú te les fa passar magres. El menyspreu per una gent tant avorrida que no veu la necessitat de l'art, sols dels milions. Senyors, els milions no fan riure, ni tan sols poden comprar un riure sincer. En aquest sentit, gairabé per compasió, els artistes de la Makbra els porten l'espectacle davant del despatx, i fins i tot hi ha hagut algú inquilí dels esmentats despatxos que s'ha commiserat amb ells.

Senyors, en aquest mon tots som uns pallassos, uns actors i unes vedets, alguns fan “coses serioses” com enderrocar edificis i queden en evidència a pesar seu, o s'abillen per a una guerra que no té lloc i queden en ridícul davant un adversari pacífic, d'altres juguen amb la gravetat enlloc de fer-ho amb els pressupostos i en diuen malabars, o fan el saltimbanqui, o bé experimenten la ciutat com una superfície per lliscar no a especular, o es dediquen a fer el ridícul a a consciència, més i millor, aquests darrers són els que anomenem pallassos de vocació. Ningú els pot deixar en ridícul, doncs ja ho fan ells mateixos, no se'ls pot prendre el lloc per a expressar-se ja que son artistes de carrer. No se'ls pot prendre el que tenen perquè no tenen res més que el riure dels que passegen. Són certament força invencibles.

Senyor Saura, veig que ha començat amb molta empenta, vigili no rellisqui. Acaba de llençar la manada dels folls de casa seva, i ara la té al carrer. No es posi trist, però que tampoc se li escapi el riure: s'ha de ser seriós! No crec que estigui a l'alçada de la situació, si he de ser sincer, però li recomano que gaudeixi del gran espectacle del CIRC!!! La funció està a punt de començar!

Visca la Makabra!

Camino por las calles de mi ciudad y mis pasos no dejan huella alguna – pongo un pie delante del otro y trato de dejarme atrás, simplemente. Camino por la ciudad donde las letras, igual que ladrillos, construyen edificios, calles, espacios, y en donde las citas no son sino lugares conocidos, calles ya recorridas y precisamente por ello nada ajenas. Hasta que punto una cita no es mas mia que mis propias palabras? Hasta que punto no es todo lo que escribo un parafraseo estràbico de lo que leí? Hoy me propongo pasear por esa ciudad de las letras, escribiendo a cada paso un diario de viaje, con sus lugares comunes, con sus lugares descubiertos y con los ya conocidos, eso es, también a base de citas.

He empezado esta mañana. Salí de mi apartamento i escogí la dirección menos conocida. Una vez en la calle, caminaba tan ligeramente como en mis sueños. Deseaba perder-me de de vista un rato, perder de vista el tatuaje odorífero que me recordaba continuamente mi amor, y todo lo que dejé de hacer por su causa. Nada absorbe más que el amor. No es ser perezoso, porque, estando enamorado, uno vaguea. El amor siente confusamente que su sola distracción real es el trabajo. Así es que le considera como un rival. I no soporta ninguno. Necesitaba salir de la aroma que inundaba mi casa hasta ahogar-me, i me he encontrado en la calle. Caminando por calles viejas con ojos nuevos, tan acostumbrados a la proximidad de una piel que se fascinan con las perspectivas en fuga de las avenidas.

En una esquina, casi de repente, me he encontrado en una céntrica plaza de París. No es dado a cualquiera tomar un baño de multitud; disfrutar de la multitud es un arte, y eso solo puede hacer, a expensas del género humano, una juerga de vitalidad, a quien una hada ha insuflado en su cuna el gusto del transformismo y de la mascara, el odio al domicilio y la pasión del viaje. Así me sentía yo. Una hada bastante lasciva me había inculcado durante horas, durante las cuales las sabanas pasaron de suave cobertura a grilletes enzarzados en mi cuerpo sudoroso, un progresivo odio al encierro del domicilio, y un gusto por el transformismo que seguía acrecentándose en la calle.

Cuando me fui de la plaza, ebrio de multitud, dejé una vez mas que mis pasos decidieran por mi, y me conducieron a una vieja librería de viejo, un espacio minúsculo atestado que olía a papel. El hombre de la librería trajinaba dentro del almacén. Yo mire muchas portadas antés que un paso en falso me hiciera abrir un libro por una pagina al azar: nada interesante. No me rendi i volví a abrirlo por otra, convencido que ese libro tenia algún mensaje para mi, como una trza dejada largo tiempo antes para que un día de noviembre fuera descubierta al azar en una librería de cuyo nombre ejem, ejem. Fue a la cuarta vez que apareció, ciertamente con mucha fuerza, esta conversación entre un espíritu y un tal Suso:

-¿De donde sales?- le preguntó Suso al espíritu.

-De ninguna parte.

-Dime – dijo suso -, ¿Qué eres?

-No soy.

-¡Esto es un milagro! - dijo Suso - ¿Cual es tu nombre?

-Me llaman Frenesí Sinombre

-¿A donde conduce el conocerte?

-A la libertad sin trabas.

-Dime – dijo Suso - ¿A qué llamas tu libertad sin trabas?

- A qué un hombre viva según todos sus caprichos, sin distinguir a Dios de si mismo, sin mirar el antes o el después.

Salí de la librería atronado por aquel mensaje. Corrí, canté, chillé, camine durante horas por las calles de mi ciudad como haciendoles el amor, sin embargo seguía conservado mi nombre, i me preguntaba sobre si debía conservar las palabras, sobre qué sería de mi sin ellas. Estaba tan enajenado que me hablaba como si fuera otra persona, y me decía: ¿QUÉ SERÍA DE TI sin las palabras? ¿Qué seria de ti si no pudieras recoger esos instantes fugitivos en el camafeo calmado de las palabras – y decirte: melancolía, arroyo, estío, nube, ciprés, recreando con cuidado el sabor especiado o frutal de todas las palabras?

He seguido andando hasta ahora, cuando un hombre ha interrumpido mis divagaciones. Era un amigo que no había reconocido. Un hombre viejo que deja sus uñas crecer a su antojo. Estaba yo tan azorado en mis cavilaciones que no he podido dejar de preguntarle si, para ser irreconocible, para cambiar por completo, para poder volver a mi casa siendo otro a quien guste la misma mujer, debía también perder mi nombre, o cambiarlo, o no tener ninguno de ahora en adelante. No lo conserva la gente y es, a su cierto modo, irreconocible en medio de la multitud?

El se acaricia las mejillas con las manos, se rasca con sus uñas, y me contesta:

Amigo mio. ¿Por qué hemos conservado nuestros nombres? Por rutina, únicamente por rutina. Para hacernos nosotros también irreconocibles. Para hacer imperceptible, no a nosotros, sino a todo lo que nos hace actuar, experimentar, pensar. Y además porque es agradable hablar como todo el mundo y decir el sol sale, cuando todos sabemos que es una manera de hablar. No hay que llegar al punto de ya no decir yo, sino a ese punto en el que ya no tiene ninguna importancia decirlo o no decirlo.

Las citas son:

1. Deseo de ser piel roja. Morey. 2 y 3. El diablo en el cuerpo. Radiguet. 4. La foule. Baudelaire. 5. Rastros de carmín. Marcus. 6. Deseo de.. Morey. 7. Rizoma. Deleuze & Giattari